Hi ha moments que un servidor se n'adona que s'està fent gran irremediablement. I, el que és pitjor, que el món no l'acompanya al mateix ritme. Com quan vas a un cafè moderníssim del penúltim barri fashion de Barcelona (St. Antoni), demanes un trifàssic, vas al lavabo mentre te'l preparen i, quan tornes, hi ha el cambrer tot compungit:
- És que no tenim conyac.
- Bé, doncs que sigui de rom.
Ah, i tres euros, la broma

Aprofitant que dissabte que ve hi ha la final de Champions, per la tele posen un Barça-Manchester United de novembre del 1994 (4-0). La temporada següent d'allò d'Atenes. I així recordem una sèrie d'obvietats. Com ara que els 90 no van ser la millor època per a la moda esportiva, apartat xandalls. Que la taula familiar dels Cruyff va ser l'únic lloc del planeta on va semblar bona idea canviar Laudrup per Jordi. Que Bakero tenia 10 cops menys classe i 100 cops més mala llet que Busquets (fill). O que, en contra del que ens diu la marmanyera memòria, la mentidera, el Dream Team no es dedicava a tocar i tocar interminablement al mig del camp, sinó que era un equip brutalment, fanàticament vertical. I un ganivet al contraatac.

Al camp, aquell dia, hi havia jugant jovencells ara tan oblidats com Sánchez Jara, Iván Iglesias o Nicky Butt; figures del moment com Koeman, Romário, Stoitxkov, Guardiola, Roy Keane o Paul Ince. A més de Busquets (pare). Tots ells, retirats fa una pila d'anys. I fins i tot hi havia gent directament d'una altra època, com Mark Hughes, que va jugar els 90 minuts. A Beckham encara li faltaven uns anys per ser titular al United, i aquell mateix any va marxar cedit a un equip del que aquí seria la Segona B.

Qui sí va ser titular va ser un que deu tenir algun paper signat amb la seva sang, o un retrat amagat a les golfes o totes dues coses. Un tal Ryan Giggs. A 20 minuts del final, el va substituir un altre que tal, Paul Scholes. Si no canvia de plans el seu entrenador, Àlex Ferguson (que aquell dia ja portava més anys a la banqueta d'Old Trafford dels que mai ha estat ningú a la del Camp Nou), tots dos jugaran dissabte.

Al'herbolari:
- Bon dia - Diu la mestressa.
- Bon dia - Diu un servidor.
- Que té pebre negre en gra?
Cara de sorpresa.
- No. Això, per què no va al súper?
- Perquè el pebre envasat no val per res. Sempre el compro en un altre herbolari.
- Ah. Doncs jo no en tinc.
I com voleu que us vagi bé el negoci, bona senyora, si els petits comerciants enviu els clients al supermercat?

Aquesta tarda, al metro, un servidor ha vist un individu que duia una samarreta blava amb un nom (enorme) gravat al pit: Gibernau. De no ser que el noi en qüestió (que per altra banda semblava en ple ús de les seves facultats mentals, i ves a saber si no tenia estudis superiors, i tot) es digui així de cognom, i que la samarreta sigui un record de la darrera trobada internacional de gibernaus, podem estar d'acord que aquesta és una manera molt trista d'anar fent el ridícul pel carrer.

L'endemà mateix que el rei Fahd va passar a millor vida, l'ajuntament de Marbella va afanyar-se a declarar que li dedicaria un carrer. A primera vista, el difunt rei no sembla una persona molt idònia per merèixer tal honor. Membre d'una nissaga d'àmplia i reconeguda tradició absolutista, la seva principal contribució a la humanitat es haver governat el seu país com una propietat familiar, passant-se la llista complerta dels drets humans pel forro de la gel·laba, i gastar diners a mans plenes, ell i el seu seguici, a la Costa del Sol. Segurament per això l'admiren tant a Marbella. I és que, a l'hora de dedicar carrers, es té més en compte el que un personatge ha fet per la pròpia ciutat que el que ha fet pel món en general. I la estimada ciutat d'un servidor no és cap excepció. Així doncs, a Barcelona, i si fem cas al nomenclàtor de l'ajuntament, la plaça amb què es ret homenatge a Ferdinand de Lesseps, no du el seu nom tant per haver construït el Canal de Suez sinó més aviat perquè, mentre era el cònsol de França a la ciutat, va intervenir en favor de la població durant la revolta de 1842 i la posterior repressió en forma de bombardeig indiscriminat. Un bombardeig que va ordenar en persona l'aleshores regent, Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, més conegut simplement com a Espartero, i a qui el consistori barceloní vol recordar dedicant-li un carrer al Casc Antic, no gaire lluny d'on deurien caure els projectils.

Devem de ser un cas únic al món, amb això de dedicar un carrer a qui ens bombardeja. Amb dos collons.

Un servidor, que tot i que mai no ha estat gaire anglòfil sempre ha admirat allò que en diuen la flegma britànica, no pot estar més astorat per la nova política de la policia britànica de disparar primer i preguntar després. És clar que tenir uns terroristes bojos campant alegrement pel país pot fer perdre l'oremus a qualsevol, però crèiem que això de tenir el gallet fàcil era més propi de rudes americans que dels sofisticats britànics. Però bé, el ministre del ram ja ha dit ben alt i clar que és preferible que mori algun innocent per error, que no tornar a viure una tragèdia com la del 7-J. Podem estar més o menys en desacord amb aquesta tesi, però almenys té un punt de lògica: un terrorista suïcida no dubtara a fer-se volar pels aires si se sent acorralat (i si no, també, és clar), i per tant, segons Scotland Yard, el millor és un tret al cap. O set. El que ja no sembla tenir tanta lògica són les pretensions del govern de Sa Majestat d'augmentar el període màxim de detenció per als sospitosos de terrorisme, abans de presentar-se davant del jutge, de 14 dies a tres mesos.

L'argument és que, de vegades, no hi ha prou amb aquest temps per reunir les proves suficients. Un servidor no sap gaire de dret, però ha preguntat una mica i es veu que a Espanya, on dissortadament també hi ha una llarga experiència de lluita contra el terrorisme, el màxim que permet la llei són cinc dies. Catorze, doncs, semblen més que de sobres, i ignorem quin benefici addicional es pot extreure dels dos mesos i mig extres. De medicina, un servidor tampoc no en sap un borrall, però un amic metge ens va fer l'altre dia una agosarada observació: en dues setmanes es poden guarir les marques de la majoria de cops, però en tres mesos hi ha temps fins i tot per curar una eventual fractura òssia. Tot i que ningú amb una mica de seny no gosaria posar mai en dubte la correcció dels mètodes interrogatius de les policies del món occidental, tots hem vist a les pel·lícules que sempre hi ha algú a qui, en un moment d'obnubilació, se li escapa la mà. Però canviar una llei tan transcendent per aquests poquíssims i hipotètics funcionaris poc escrupolosos ens sembla del tot exagerat. Estem segurs, doncs, que el motiu és un altre de ben diferent, i que en la nostra ignorància se'ns escapa. Oi?